" al final amb la maleta plena de trastos inútils que havies d'haver aprofitat per tirar (llençar) i et descuides el més important, ficar-t'hi tu perquè jo te la dugui i t'acompanyi fins l'aeroport, pujar amb tu al control de la guàrdia civil i besar-te com un amic, res, pensant que ets a una maleta facturada i estabornida per unes cintes invisibles i un dunlop, però tu allà fora també i mirar-te bé una altra vegada, la darrera, segur, molt tranquils, que tu ets a la maleta i te'n vas amb tu, que quan arribis a l'aeroport més enllà del cel atlàntic et recolliràs i obriràs un poquet la cremallera, i entre caramulls de camisetes velles i bragues mig gastades et veuràs la cara adormida que jo t'he vist tantes vegades i tu mai. ja ho sé que l'amor és una hormona, no sé si exactament una hormona, però que s'acaba per això, perquè se'ns fon a la sang igual com la teva imatge es perd a la terminal (...) "
"la darrera vegada que et vares emborratxar me vares besar per primera vegada"
- Joan Miquel Oliver, El misteri de l'amor -
(les no-majúscules i els punts i comes inexistents són "llicències" que es pren ell, perquè...)
Les estones de tren passen metafísicament més de pressa, i les hores de lectura tranquil.la, sota el solet, a l'ombra del cirerer... es difruten oníricament ¬_¬' millor.
Gràcies a petites perles com aquestes :-).
En Joan Miquel Oliver és poc menys que genial/fantàstic.
(Recomanadíssim!)
